L’encontre
Quan va arribar el tren, l’andana estava plena de gom a gom. Els nervis em feien tremolar com si fóra un flam d’ou enmig d’un terratrémol de grau deu a l’escala Richter. Vaig pujar al banc de fusta per tindre major visibilitat dels viatgers mentre baixaven del tren. Volia ser el primer en vore-la vindre.
Minuts abans d’arribar a l’estació havia passat per la floristeria i havia demanat un ram de dotze roses blanques i rojes. Volia donar-li una sorpresa. El que jo no sabia és que la sorpresa anava a donar-me-la ella.
Cada volta que n’apareixia un per la porta darrera del tercer vagó, el meu cor s’accelerava tant que sentia com si volguera anar-se’n volant per damunt dels caps de la resta de la gent.
Mentrestant, a l’andana, hi havia un trànsit continu de gent que anava i tornava de qualsevol lloc sense adonar-se de la meua presència. De sobte un raig de sol va il·luminar la porta del tren i de la foscor del vagó va aparéixer una llarga i caragolada cabellera pèl-roja sobre un cos diví de metre noranta.
El món sencer es va paralitzar per vore com la dona de pell torrada com el café baixava lentament l’escala del tren. L’escena em recordava a Rita Hayworth en la pel·lícula Gilda. Pareixia que els seus moviments foren a càmera lenta perquè tothom poguera gaudir d’aquest moment L’oreal.
Durant una estona va clavar la seua mirada en els meus ulls i m’hipnotitzà de tal manera que vaig aconseguir arribar a una catarsi que em va portar al cel.
-Has vist eixa xica?
Eixes paraules em vam tornar al sól
-Has vist eixa xica? -em va tornar a dir l’home que tenia al meu costat.
-Pareix un ángel -va continuar
L’home de negre
-Pareix un àngel –va continuar l’home del meu costat.
-Qui es vosté? –li vaig preguntar.
-Em diuen Narcís. Soc una metàfora visual del teu subsconscient. Ningú em pot vore, sols tu perquè soc el fruit de la teua imaginació.
-I per què tens un paregut increible amb Hanfry Bogart?
-No ho sé, això m’ho hauràs de dir tu.
Em vaig girar una altra vegada cap al tren i no vaig fer més cas a Narcís. Quan torní a girar-me per vore la meua musa ja se n’havia anat. Darrere d’Àngela, dons així és com li dien a la dona del tren, anava un home que portava una jaqueta llarga fins els genolls i negra com el barret de feltre que li feia ombra al rostre. Pareixia estar buscant algú entre la gent de l’andana i quan em va veure va agafar el braç d’Àngela i li va dir alguna cosa a l’oïda en veu baixa.
-Eixe tipo no m’agrada res –va dir Narcís dins del meu cap sense fer-se de cos present.
-Hola Àngela, açò és per tu –li vaig dir, mentres li acostava el ram.
-Gràcies, son molt boniques. No havies de haver-te molestat .
Sense deixar de contemplar la perfecciò del llavis d’Àngela i com que era evident que l’home de negre anava amb ella, li vaig preguntar:
-i voste és…?
-Em diuen de moltes formes, però vosté em pot dir senyor Mort.
Vaig haver de mirar-lo al rostre i me n’adoní de que aquell tipo no era gens normal. Tenia els ulls xicotets i negres com olives i la pell pàl·lida. El seu pèl blanc brillava amb el reflect del sol.
-M’estic acollonant –va dir una veu tremolosa dins del meu cap.
El cementeri
Acabava d’arreplegar Ángela a l’estació del Nord i ens dirigien cap al cementeri de Campanar, prop del Palau de Congressos, el senyor mort, Narcís, Àngela i un servidor. Dins del taxi ranxera no hi havia cap soroll, pareixia que anàrem de enterrament. Del nostre propi enterrament. Al mens el cotxe era blanc en compte de negre i no portava corona de flors.
-I què fa vosté ací, senyor mort? –vaig preguntar per trencar el gel.
-Ha vingut per a animar la festa –va dir Narcís.
-Estic a València per treball – va respondre amb una veu grau com d’ultratomba.
-I a què es dedica, si es pot saber? –li diguí.
-Soc una mena de missatger del meu cap i he vingut per dur-me un ànima al lloc d’on vinc.
-Quan no se n’adone, obric la porta i l’espentes –em va murmurar Narcís.
-Calla!!
-Com dius?
-No res. I qué ha fet eixe pobre desgaciat? –vaig preguntar, més per donar conversació que per curiositat.
-Era un tipo que feia moltes preguntes.
Eixa fóu l’última paraula al taxi fins què arrivàrem al cementeri. Fins Narcís es va quedar mud.
-Ja hem arribat –digué el xofer– són vint euros de la cursa, més dos de l’equipatje… vint-i-dos euros.
-Què fem ací, Àngela?, per què ens has portat fins el cementeri?
-Vull que veges una cosa. Es tracta de la inscripció d’una làpida.
Arribarem fins al mur oest del cementeri, es tractava d’una matriu de nínxols que pareixia una bresca d’abelles. Ens vam parar per llegir els noms i veure les fotos als camafeus, quan de sobte Àngela ens digué:
-Aci està, per fi l’he trovat.
L’enamorament
-Aci està, per fi l’he trovat. –va dir Àngela asenyalant una tomba buida mentre es girava cap a nosaltres.
-Què vol dir això? –vaig preguntar
-Quan venia al tren –va començar Àngela– em vaig quedar dormida al compartiment i només vaig despertar em dirigí cap al vagó restaurant per beure alguna cosa. Anava pel corredor, quan em vaig creuar amb el senyor Mort. Les nostres mirades van coincidir i es va detindre el temps. Tot al nostre voltant començà a girar com si fóra una atracció de fèria. Per alguna estranya raó ens vam enamorar, la fletxa de Cupido ens va travessar amb tanta força que ens va fer una ferida imposible de curar.
Una cosa va portar a l’altra i quan se n’adonàrem estàvem rodant pel sól del meu camarot, sense roba i coberts de suor.
Tras uns segons incòmodes de silenci i mirades furtives, Àngela va continuar:
-El Senyor Mort em va confessar que el nostre encontre no fóu casual. Havia vingut per dur-me amb ell, però els successos imprevistos van canviar el desenvolupament de la història.
El desenllaç
-El Senyor Mort havia de portar algú al seu cap –va continuar Àngela – Li vaig contar que havia de encontrar-me amb tu a l’andana i va decidir que series el triat per fer el viatje amb el seu company de treball, Caronte.
-Esta dona és una rabosa – va dir Narcís indignat.
Mentre Àngela acabava la seua història, el senyor Mort em mirava de dalt a baix, jo crec que per a prendre mesura de la meua llargària.
-…així que som ací perquè el senyor Mort es duga la teua ànima… –només dir eixes paraules, Àngela baixà el cap avergonyida i mirà de reüll al seu acompanyant que acabava de llevar-se els guants.
-Crec que això està ficant-se cada vegada més lleig –digué Narcís
-I no podem solucionar-ho d’una altra manera? –vaig preguntar–. Potser podríem trobar un moribund i que se le’n duguera el senyor Mort al seu cap.
-No et preocupes, serà ràpid i sense dolor –començà a dir el senyor Mort– mentre s’acostava lentament amb el seu dit assassí.
Quan estava a punt de fregar-me la mà amb la seua probòscide assenyaladora, vaig tancar els ulls. De sobte, es va sentir un fort colp i el senyor Mort caigué al meus peus. Estranyat, vaig obrir els ulls i vaig veure Àngela amb la pala alçada i la cara esguitada de sang. El seu pit s’unflava i desunflava bruscament com a consecuència d’una pujada d’adrenalina.
Vaig tardar uns segons en adonarme del que estava passant.
Sense dir res vam agafar al senyor Mort per les cames i les axil·les i el vam afonar dins del clot. Després, agafí la pala i ràpidament vaig començar a cobrir amb terra el cos sense vida del senyor Mort.
Agafats de la mà, en silenci i sense mirar atràs, ens vam allunyar del cementeri.
-Àngela, portes un poquet de sang a l’orella.
-Gràcies no me n’havia adonat.
Només un pensament donava voltes dins del meu cap i era aquell extrany epitafi. ¿com deia?
-“Ací descansa l’anella d’una cadena que mai es pot trencar”– em va recordar Narcís, que ja feia temps que no deia res.
Què voldria dir aquesta misteriosa inscripció?
La resposta vingué uns dies després, quan Àngela va rebre una visita inesperada, el cap del difunt Senyor Mort. Com que l’havien deixat sense servici va haver de ser ella l’encarregada de continuar el treball del senyor Mort.
I la seua primera encomana va ser acabar el que no va poder concloure el senyor Mort.
Jo.
Carlos Pérez Recio
C. P. Recio